{"id":{"repo_id":"alicante","oai_identifier":"oai:rua.ua.es:10045/98369"},"canonical_url":"https://search.dev.ndltd.org/etd/alicante/oai:rua.ua.es:10045/98369","repository":{"repo_id":"alicante","name":"University of Alicante","base_url":"https://rua.ua.es/server/oai/request"},"display":{"title":"Les construccions de temps transcorregut en el català de l’edat moderna i contemporània: acostament segons la lingüística de corpus i la gramàtica cognitiva","abstract":"Totes les llengües tenen la possibilitat d’expressar la quantitat de temps transcorregut entre la realització o l’inici d’una situació verbal i un altre punt de referència posterior, generalment el moment de l’enunciació (Haspelmath 1997; Kurzon 2008; Franco 2012). Evidentment, el català no és una excepció. Amb aquest estudi, doncs, volem contribuir a ampliar el coneixement dels principals recursos que té la llengua catalana per a establir aquesta mena de relacions cronològiques. Segons Kurzon (2008), les estratègies de què disposen les llengües per fer referència al concepte de [TEMPS TRANSCORREGUT] es divideixen en dos grans tipus: les solucions adposicionals (com ara l’ús de ago en anglès) i les adverbials (com, per exemple, l’ús de nazad en rus). Tanmateix, en català, de la mateixa manera que en altres llengües romàniques, com l’espanyol (Porto Dapena 1983; Pérez Toral 1992; Herce 2017), l’italià (Vanelli 2001; Franco 2012; Benincà, Berizzi i Vanelli 2016), el portuguès (Móia 2011a; 2013) o el francès (Rigau 2001; Howe i Ranson 2010), també hi ha construccions oracionals autònomes que fan aquesta funció. Actualment, les formes oracionals es constitueixen, sobretot, amb el verb fer; p. ex.: Fa dos anys que no el veig. Però en altres estadis anteriors es conformaven amb el verb haver i, en menor mesura, amb el verb ser (Martines 2014; 2015; en premsa). Precisament, la present investigació se centra a analitzar els canvis que s’esdevingueren al llarg de l’edat moderna i a l’inici del període contemporani, moment en què aquestes construccions experimentaren un seguit de transformacions sintàctico-semàntiques profundes que desembocaren en la substitució de les construccions amb haver per les alternatives amb fer en el s. XIX. Per a poder contextualitzar millor els processos de canvi que s’esdevingueren en aquesta etapa, l’estudi també revisa de manera general els sistemes d’expressió del [TEMPS TRANSCORREGUT] en llatí i en català medieval. Aquest treball aporta una nova perspectiva a la descripció que s’ha fet fins ara de les construccions de temps transcorregut en català (Sancho 2000; Rigau 2001; Solà 2000; Solà i Pujols 2002; Martines 2014; 2015; en premsa), per diverses raons. La primera és que aborda l’anàlisi del tema des d’una òptica diacrònica i en un període que fins ara no s’havia investigat. D’altra banda, la tesi es basa en dades lingüístiques d’ús real extretes de corpus informatitzats: el CIMTAC —que conté textos del català medieval, modern i contemporani— i el CTILC —que complementa el buidatge d’exemples de l’època contemporània—. Finalment, per a la interpretació dels fenòmens lingüístics, l’estudi aplica alguns conceptes de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions basada en l’ús, com són la Teoria de la Inferència Invitada del Canvi Semàntic (Traugott i Dasher 2002) i el concepte de construccionalització (Traugott i Trousdale 2013).","abstract_html":"Totes les llengües tenen la possibilitat d’expressar la quantitat de temps transcorregut entre la realització o l’inici d’una situació verbal i un altre punt de referència posterior, generalment el moment de l’enunciació (Haspelmath 1997; Kurzon 2008; Franco 2012). Evidentment, el català no és una excepció. Amb aquest estudi, doncs, volem contribuir a ampliar el coneixement dels principals recursos que té la llengua catalana per a establir aquesta mena de relacions cronològiques. Segons Kurzon (2008), les estratègies de què disposen les llengües per fer referència al concepte de [TEMPS TRANSCORREGUT] es divideixen en dos grans tipus: les solucions adposicionals (com ara l’ús de ago en anglès) i les adverbials (com, per exemple, l’ús de nazad en rus). Tanmateix, en català, de la mateixa manera que en altres llengües romàniques, com l’espanyol (Porto Dapena 1983; Pérez Toral 1992; Herce 2017), l’italià (Vanelli 2001; Franco 2012; Benincà, Berizzi i Vanelli 2016), el portuguès (Móia 2011a; 2013) o el francès (Rigau 2001; Howe i Ranson 2010), també hi ha construccions oracionals autònomes que fan aquesta funció. Actualment, les formes oracionals es constitueixen, sobretot, amb el verb fer; p. ex.: Fa dos anys que no el veig. Però en altres estadis anteriors es conformaven amb el verb haver i, en menor mesura, amb el verb ser (Martines 2014; 2015; en premsa). Precisament, la present investigació se centra a analitzar els canvis que s’esdevingueren al llarg de l’edat moderna i a l’inici del període contemporani, moment en què aquestes construccions experimentaren un seguit de transformacions sintàctico-semàntiques profundes que desembocaren en la substitució de les construccions amb haver per les alternatives amb fer en el s. XIX. Per a poder contextualitzar millor els processos de canvi que s’esdevingueren en aquesta etapa, l’estudi també revisa de manera general els sistemes d’expressió del [TEMPS TRANSCORREGUT] en llatí i en català medieval. Aquest treball aporta una nova perspectiva a la descripció que s’ha fet fins ara de les construccions de temps transcorregut en català (Sancho 2000; Rigau 2001; Solà 2000; Solà i Pujols 2002; Martines 2014; 2015; en premsa), per diverses raons. La primera és que aborda l’anàlisi del tema des d’una òptica diacrònica i en un període que fins ara no s’havia investigat. D’altra banda, la tesi es basa en dades lingüístiques d’ús real extretes de corpus informatitzats: el CIMTAC —que conté textos del català medieval, modern i contemporani— i el CTILC —que complementa el buidatge d’exemples de l’època contemporània—. Finalment, per a la interpretació dels fenòmens lingüístics, l’estudi aplica alguns conceptes de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions basada en l’ús, com són la Teoria de la Inferència Invitada del Canvi Semàntic (Traugott i Dasher 2002) i el concepte de construccionalització (Traugott i Trousdale 2013).","abstract_has_math":false,"creators":["Garcia Sebastià, Josep Vicent"],"institution":null,"degree_name":null,"degree_level":null,"degree_discipline":null,"degree_department":null,"school":null,"contributors":[],"advisors":[],"committee_chairs":[],"committee_members":[],"year":2018,"date_issued":"2018","date_published":"2018","updated_at":"2026-07-24T00:52:23Z","subjects":["Expressió del temps","Català modern","Català contemporani","Lingüística diacrònica","Lingüística de corpus","Gramàtica cognitiva"],"languages":[],"rights":[],"rights_urls":[],"identifier_entries":[{"key":"dc:identifier","label":"Identifier","values":["hdl:10045/98369"],"render_values":[{"text":"hdl:10045/98369","href":null,"code":true}]}]},"links":{"outbound_url":null,"outbound_label":null,"outbound_source":null},"metadata_groups":[{"id":"academic_context","label":"Academic Context","entries":[{"key":"dc:date.issued","label":"Date","values":["2018"]},{"key":"dc:type","label":"Dc Type","values":["info:eu-repo/semantics/doctoralThesis"]}]},{"id":"subjects_keywords","label":"Subjects and Keywords","entries":[{"key":"dc:subject","label":"Dc Subject","values":["Expressió del temps","Català modern","Català contemporani","Lingüística diacrònica","Lingüística de corpus","Gramàtica cognitiva"]}]},{"id":"identifiers","label":"Identifiers","entries":[{"key":"dc:identifier","label":"Identifier","values":["hdl:10045/98369"]}]},{"id":"additional","label":"Additional Metadata","entries":[{"key":"dc:description.other","label":"Dc Description Other","values":["Totes les llengües tenen la possibilitat d’expressar la quantitat de temps transcorregut entre la realització o l’inici d’una situació verbal i un altre punt de referència posterior, generalment el moment de l’enunciació (Haspelmath 1997; Kurzon 2008; Franco 2012). Evidentment, el català no és una excepció. Amb aquest estudi, doncs, volem contribuir a ampliar el coneixement dels principals recursos que té la llengua catalana per a establir aquesta mena de relacions cronològiques. Segons Kurzon (2008), les estratègies de què disposen les llengües per fer referència al concepte de [TEMPS TRANSCORREGUT] es divideixen en dos grans tipus: les solucions adposicionals (com ara l’ús de ago en anglès) i les adverbials (com, per exemple, l’ús de nazad en rus). Tanmateix, en català, de la mateixa manera que en altres llengües romàniques, com l’espanyol (Porto Dapena 1983; Pérez Toral 1992; Herce 2017), l’italià (Vanelli 2001; Franco 2012; Benincà, Berizzi i Vanelli 2016), el portuguès (Móia 2011a; 2013) o el francès (Rigau 2001; Howe i Ranson 2010), també hi ha construccions oracionals autònomes que fan aquesta funció. Actualment, les formes oracionals es constitueixen, sobretot, amb el verb fer; p. ex.: Fa dos anys que no el veig. Però en altres estadis anteriors es conformaven amb el verb haver i, en menor mesura, amb el verb ser (Martines 2014; 2015; en premsa). Precisament, la present investigació se centra a analitzar els canvis que s’esdevingueren al llarg de l’edat moderna i a l’inici del període contemporani, moment en què aquestes construccions experimentaren un seguit de transformacions sintàctico-semàntiques profundes que desembocaren en la substitució de les construccions amb haver per les alternatives amb fer en el s. XIX. Per a poder contextualitzar millor els processos de canvi que s’esdevingueren en aquesta etapa, l’estudi també revisa de manera general els sistemes d’expressió del [TEMPS TRANSCORREGUT] en llatí i en català medieval. Aquest treball aporta una nova perspectiva a la descripció que s’ha fet fins ara de les construccions de temps transcorregut en català (Sancho 2000; Rigau 2001; Solà 2000; Solà i Pujols 2002; Martines 2014; 2015; en premsa), per diverses raons. La primera és que aborda l’anàlisi del tema des d’una òptica diacrònica i en un període que fins ara no s’havia investigat. D’altra banda, la tesi es basa en dades lingüístiques d’ús real extretes de corpus informatitzats: el CIMTAC —que conté textos del català medieval, modern i contemporani— i el CTILC —que complementa el buidatge d’exemples de l’època contemporània—. Finalment, per a la interpretació dels fenòmens lingüístics, l’estudi aplica alguns conceptes de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions basada en l’ús, com són la Teoria de la Inferència Invitada del Canvi Semàntic (Traugott i Dasher 2002) i el concepte de construccionalització (Traugott i Trousdale 2013)."]},{"key":"dc:title","label":"Title","values":["Les construccions de temps transcorregut en el català de l’edat moderna i contemporània: acostament segons la lingüística de corpus i la gramàtica cognitiva"]}]}],"canonical_facts":{"dc:date.issued":["2018"],"dc:description.other":["Totes les llengües tenen la possibilitat d’expressar la quantitat de temps transcorregut entre la realització o l’inici d’una situació verbal i un altre punt de referència posterior, generalment el moment de l’enunciació (Haspelmath 1997; Kurzon 2008; Franco 2012). Evidentment, el català no és una excepció. Amb aquest estudi, doncs, volem contribuir a ampliar el coneixement dels principals recursos que té la llengua catalana per a establir aquesta mena de relacions cronològiques. Segons Kurzon (2008), les estratègies de què disposen les llengües per fer referència al concepte de [TEMPS TRANSCORREGUT] es divideixen en dos grans tipus: les solucions adposicionals (com ara l’ús de ago en anglès) i les adverbials (com, per exemple, l’ús de nazad en rus). Tanmateix, en català, de la mateixa manera que en altres llengües romàniques, com l’espanyol (Porto Dapena 1983; Pérez Toral 1992; Herce 2017), l’italià (Vanelli 2001; Franco 2012; Benincà, Berizzi i Vanelli 2016), el portuguès (Móia 2011a; 2013) o el francès (Rigau 2001; Howe i Ranson 2010), també hi ha construccions oracionals autònomes que fan aquesta funció. Actualment, les formes oracionals es constitueixen, sobretot, amb el verb fer; p. ex.: Fa dos anys que no el veig. Però en altres estadis anteriors es conformaven amb el verb haver i, en menor mesura, amb el verb ser (Martines 2014; 2015; en premsa). Precisament, la present investigació se centra a analitzar els canvis que s’esdevingueren al llarg de l’edat moderna i a l’inici del període contemporani, moment en què aquestes construccions experimentaren un seguit de transformacions sintàctico-semàntiques profundes que desembocaren en la substitució de les construccions amb haver per les alternatives amb fer en el s. XIX. Per a poder contextualitzar millor els processos de canvi que s’esdevingueren en aquesta etapa, l’estudi també revisa de manera general els sistemes d’expressió del [TEMPS TRANSCORREGUT] en llatí i en català medieval. Aquest treball aporta una nova perspectiva a la descripció que s’ha fet fins ara de les construccions de temps transcorregut en català (Sancho 2000; Rigau 2001; Solà 2000; Solà i Pujols 2002; Martines 2014; 2015; en premsa), per diverses raons. La primera és que aborda l’anàlisi del tema des d’una òptica diacrònica i en un període que fins ara no s’havia investigat. D’altra banda, la tesi es basa en dades lingüístiques d’ús real extretes de corpus informatitzats: el CIMTAC —que conté textos del català medieval, modern i contemporani— i el CTILC —que complementa el buidatge d’exemples de l’època contemporània—. Finalment, per a la interpretació dels fenòmens lingüístics, l’estudi aplica alguns conceptes de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions basada en l’ús, com són la Teoria de la Inferència Invitada del Canvi Semàntic (Traugott i Dasher 2002) i el concepte de construccionalització (Traugott i Trousdale 2013)."],"dc:identifier":["hdl:10045/98369"],"dc:subject":["Expressió del temps","Català modern","Català contemporani","Lingüística diacrònica","Lingüística de corpus","Gramàtica cognitiva"],"dc:title":["Les construccions de temps transcorregut en el català de l’edat moderna i contemporània: acostament segons la lingüística de corpus i la gramàtica cognitiva"],"dc:type":["info:eu-repo/semantics/doctoralThesis"]},"updated_at":"2026-07-24T00:52:23Z"}